Necessitem fer un camí que ens porti a la trobada amb l'altre, amb qui realment pensa de manera diferent a mi. Hem construït una casa perquè aquesta trobada pugui tenir lloc. Perquè l'alternativa a trobar-nos ja la coneixem, i encara més, en coneixem les conseqüències.
El gran acte de trobar-se amb l'altre no és només una qüestió ètica ni simplement una actitud: és una nova ontologia de l'ésser, en què hem de qüestionar la idea que existim com a individus aïllats. L'arquitectura i l'urbanisme, els seus professionals necessitem una altra manera de vincular la nostra feina i les nostres capacitats amb la realitat que s'imposa.

Com podem incloure el conflicte, l'empatia, la solidaritat i la cura com a factors claus per millorar les relacions interpersonals i cíviques? Quines eines i accions hem d'emprendre per prendre una hiperconsciència del nostre territori i poder catalitzar així canvis en les nostres formes de viure? Per dissenyar la trobada amb l'altra, hem de dissenyar simultàniament la trobada amb un mateix. La trobada amb l'altre no es limita a les relacions humanes, sinó que inclou una ontologia més àmplia que inclou la nostra connexió amb l'entorn, els objectes, els espais i fins i tot les estructures que habitem. En aquest sentit, el disseny es converteix en un exercici d'escolta profunda, on no només parem atenció a les persones, sinó també a les empremtes, els ressons i les vibracions del món que ens envolta.

Una casa plena d'habitacions per escoltar-nos i posar atenció absoluta a la trobada. Quan posem atenció absoluta podem respectar la trobada, i si respectem la trobada, ens respectem a nosaltres mateixos i també a les altres persones, éssers i coses vives. Sense respecte a l'altre, no hi ha trobada ni respecte possible per a un mateix. Perquè la prioritat a la vida, per sobre de la confrontació, és conèixer que la vida només és possible assumint la diferència. Perquè una arquitectura que no crea vincles amb l'altre no és sostenible en el temps.